De qui és la ciutat? Una oportunitat per passar del discurs a l’actuació.

24/10/2017

Zulma Bolívar. Urbanista, Msc. Disseny Urbà, Especialista en Planificació Estratègica Urbana, Gestió i Desenvolupament Local. Docent-investigador de la Universitat Central de Veneçuela i President de l’Institut Metropolità d’Urbanisme Taller Caracas.

A mitjans del 2008 se’m va presentar l’oportunitat de sortir de l’acadèmia per dedicar-me a la funció pública i poder passar de la teoria a la pràctica. En aquesta ocasió un dels candidats a alcalde de l’Àrea Metropolitana de Caracas sol·licita la meva col·laboració per dissenyar el seu programa de govern. Era el moment propici per provar la viabilitat real de transformar el discurs en actuació.

La meva primera incertesa va ser identificar qui era el meu client i tractar de definir de a qui pertany la ciutat. “ALGÚ” ha de ser el responsable d’atendre-la, cuidar-la i mantenir-la, però els qui l’habitem, hem definit rols, funcions i responsabilitats, d’una forma precisa i funcional, com per obtenir bons resultats?

Estic convençuda que la ciutat és de “TOTS” els que vivim en ella, tot i que triem gestors per fer-se càrrec de la seva administració. Cadascú des del seu punt de vista, ubicació i acompliment té alguna cosa que aportar.

Cada ciutat i cada societat és diferent, entre elles varien molt els nivells de consciència ciutadana, educació, valors, respecte per les institucions i les lleis, llibertat i també la validació dels drets humans. Sobretot en els anomenats “països en desenvolupament”.

En societats, com la veneçolana, des de fa un parell de dècades, el teòric “haver de ser” de les lleis passa inadvertit per polítics i funcionaris públics, els qui sense lògica o raonament, incompleixen normes i processos. En elles el major repte és recuperar LA CIVICITAT, promovent la cultura, l’educació i els valors com a pilars fonamentals de qualsevol pla de desenvolupament de futur.

La ciutat ha de ser de “TOTS I PER A TOTS”, perquè no hi ha un responsable únic del seu control i desenvolupament, tots hem de vetllar per la seva organització i creixement. Estic segura que “NINGÚ”, ni la més radical de les postures, vol veure destruït el seu entorn, o no aspira a viure amb millor transport públic, serveis o seguretat, “AIXÒ”, és exactament el que volen totes i cadascuna de les persones que conviuen en un mateix espai urbà.

Josep Centelles, professor de planificació estratègica urbana, ens recorda que “La humanitat va avançant i ningú desitja retrocedir als temps durs d’incomoditats, fred o dolències ja superades”, ja que “el motor del progrés, és fruit de l’acció col·lectiva, raonament sota el qual han aconseguit superar esdeveniments catastròfics, naturals, socials, polítics i econòmics les ciutats més reeixides del planeta”. (CIDEU, 2007). Efectivament “ALGÚ” ha de solucionar les nostres demandes, però què fer mentre no hi ha consens entre les “AUTORITATS”?.

La clau per al desenvolupament és que les persones s’identifiquin amb la seva nació, estat o ciutat, ja que la capacitat d’acció col·lectiva va de la mà de la identitat i la solidaritat de grup. Per això, quan les ciutats estan dividides, es dificulta la construcció del futur desitjat. Quan estem dividits entre un “NOSALTRES I ELLS”… perdem tots.

Després de vuit anys de gestió pública, admeto que la gestió de les ciutats és tècnicament complexa i políticament difícil. Per passar de la teoria a la pràctica es requereixen, altíssimes dosis de voluntat política i consciència ciutadana.

La meva ciutat, Caracas contínua irremeiablement dividida física i socialment, així com extremadament polaritzada en termes polítics i econòmics. La ciutat, no té fronteres ni límits, és un organisme obert al món que assimila els seus canvis i és part de la globalització econòmica, cultural i social, però hem d’ajudar-la a canviar en sentit positiu, amb la finalitat de transformar la seva estructura al nostre favor. Resulta indispensable un canvi polític nacional, que promogui la renovació i enfortiment de les ciutats.

Com a ciutadans, hem d’exigir el reajustament de funcions de les autoritats i la coordinació entre elles, exhortar a la imaginació i a la creativitat com a eines per aconseguir un bon govern. La ciutat és el primer espai de relació de les persones, i ha de ser també el primer espai d’identitat i solidaritat.

Les gestions més reeixides del món ens recorden que l’actuació conjunta, coordinada i concertada del govern i la societat civil, és bàsica. Fins i tot el govern més poderós del món quan actua unilateralment, resulta ineficaç i les seves decisions es dirigeixen al desastre. Caracas i el país sencer són el millor exemple de la fragmentació d’interessos, d’absència de participació legítima i de falta de coordinació interinstitucional.

Com pensar en el futur d’una ciutat sense l’actuació dels actors claus del seu desenvolupament? Com pot dissenyar-se un Pla Estratègic per a Caracas sense la participació dels diferents nivells de govern, les empreses de servei i la resta dels actors clau?

Perquè la ciutat és de TOTS, resulta necessari incloure en el disseny de les polítiques i estratègies a aquelles persones, organitzacions o representants de grups socials que disposen de recursos de poder suficients per pertorbar el funcionament de les regles i afectar la presa de decisions col·lectives, ja sigui per la seva capacitat de veto o bloqueig, per la seva capacitat d’accelerar o per reconduir les decisions cap als seus interessos. La varietat d’actors estratègics pot ser molt àmplia i no permanent, però la seva participació és indispensable, sense la seva participació no hi ha ciutat possible.

Per a Caracas volem un Pla Fet a Veneçuela, un projecte de futur compartit per tots, coordinat per la Institució Metropolitana, però amb la participació de tots els governs locals, les acadèmies, els empresaris i la societat civil. Un PLA elaborat en llibertat per executar-ho en Democràcia.

De qui és la ciutat? Una oportunitat per passar del discurs a l’actuació.
Subscrigui's a la nostra newsletter



Pin It on Pinterest